Amb Jhon Wayne a les escoles

Al petit poble de Harrold han decidit que els mestres i el personal que treballa al col·legi de la localitat podran portar armes al centre. Per suposat que el municipi en qüestió es troba als Estats Units i com no podia ser d’altra manera a Texas. La iniciativa cerca acabar amb els tirotejos als centres educatius nord-americans que tantes vides han foragitat d’aquest món prematurament.

Curiosa forma, però, d’educar els nens per a viure en un món en pau: tindre al davant una persona que amaga sot a la taula o l’americana un revòlver.

I a ningú no se li ha acudit que, potser, el que cal és tot el contrari: educar en el respecte pels companys, la solidaritat i la tolerància.

Si els nens veuen, que sí que ho veuen i s’assabenten de tot, que per a sentir-se segurs cal anar armat, no es fomentarà l’ús de les pistoles entre la gent i l’efecte serà el contrari?

Per altra banda, que hi farem si qui es torna foll és el mestre, cal recordar que és una feina molt estressant. I si el docent comet una errada i es “carrega” algun innocent?

Com diria Obèlix: estan bojos aquestos americans!

Potser prompte veurem cartells com aquest als taulers d'anuncis dels col·legis americans

clica ací per llegir la notícia

Més que un club

Jo mateix sóc el primer en defensar que l'esport i la política són una dolenta combinació. Per suposat també al meu parer molts dels mals que pateix la nostra cultura, la valenciana, els du la política. Però açò per a mi no és política, com, de ben segur alguns ho qualificaran.
Que una entitat tan important com és el F.C. Barcelona es preocupe per la cultura de la seua terra és digne d'afalacs. Calen actes com aquest si és vol donar a conèixer l'existència d'una llengua com la nostra amb un nombre de parlants bastant important i amb una literatura de qualitat que li fa costat.
A veure si algú pren exemple.

El Barça planta Air Berlin

Mans

Mans fortes, de dits gruixuts, amb el tacte del paper de polir i d'acaronades impossibles. Mans amb solcs marcats com els que un dia llunyà obrira llaurant un perxeró que aquestes mans, llavors no tan fortes, conduïen.

Amb elles el seu propietari ha aconseguit fer-se a si mateix. Començar amb elles buides i omplir-les de família, bens i futur, i a la vora d'altres com elles varen construir unes cases, uns pobles, unes comarques, un país sense pensar-ne.

Avui, però, el futur s'ha esvaït. Ja no el que per a elles imaginaren però sí per a les que a hores d'ara volen construir i tindran sort si aconsegueixen tenir en peu el que rebran .

Per suposat, mentre l'esmentada construcció es duia a terme les mans d'algú s'omplien vesades i aconseguia passejar-se assegut dos metres darrere d'un punt de mira. Hi havia, però, esperança de futur, de canvi.

Sot al meu esguard l'excés de contacte amb la terra de les mans dels nostres pares i la facilitat per doblegar l'espatlla cansaven massa per poder pensar després de la llarga jornada, fet que junt a l'avarícia d'alguns ens deixa un futur incert.

Gràcies, però, per donar-nos la mà.

Hi havia una vegada un país...

Hi havia una vegada un xicotet país a la vora del Mediterrani on hi havia un rei que regnava tres comtats. El comtat més gran i fort donava protecció a la gent dels altres dos quan en necessitava i els alimentava en èpoques de vaques magres. Però un dia el rei i un dels dos comtes, amb el vist i plau de l'altre, decidiren que era el moment de llevar-li el poder que tenia i li'l prengueren. Els consellers de la cort feren el possible per donar-li terres a un en perjudici de l'altre, el carregaren d'impostos i en descarregaren al nou favorit, li negaren ajud quan el necessità, deixaren que hom abusara dels seus súbdits i els mateixos rei i els cortesans de torn ho feren mentre, a més a més, els movien com titelles amb paraules buides i manipuladores.
Quan el fort comtat va convertir-se en un lloc feble on més que cavallers el defensaven quixots el nou comtat fort va començar a ensopegar i a enfonsar-se-hi les torres que havien construït al voltant dels seus palaus, ja que els consellers i el mateix rei havien tret tots tresors aconseguits en les conquestes i se'ls havien repartit, de forma que allò no es podia mantenir i els camperols i soldats no tenien res per a omplir el pap i, a més a més, els governants i l'església els exigien el pagament dels imposto i el delme.
Ara, però, ja no hi havia a qui recórrer, el comtat que els donava auxili ja no podia fer-ho. Els murs alts i forts els havien enderrocat ells mateixos per a construir castells i palaus per a governants i per als amics d'aquestos.
Així doncs el que havia d'ocórrer ocorregué. Els tres comtats caigueren en mans del rei i els seus consellers i fins avui no en sé de noticies bones d'aquell país, sols he sabut que hom lamenta no haver respectat a qui sempre li oferí aixopluc.

El comtat que al bell començament era fort i ric canvia'l per l'agricultura, el que li va voler arrabassar el poder la construcció i el que ho permeté la indústria. El rei i els consellers escull-los tu mateix, tant fa un o un altre.

Doncs el que ha passat amb la agricultura, més concretament amb la taronja al País Valencià ha estat açò. Els valencians teníem un tresor del qual calia tenir cura i no ho hem fet. Jo recorde temps no molt llunyans, la meua edat, per sort, no em permet anar molt enrere en els calendaris, en els quals, com avui, les crisis de la construcció i la indústria eren amortides per l'agricultura. Qui dels pobles de La Ribera, La Plana, etc, no ha anat mai a collir taronges en moments que li ha mancat la seua feina? Però ara ja no, els governs sols recorden el llaurador per a fer campanya i crear conflictes amb França o Catalunya per a fer el paper del cavaller que ens defensa contra els dracs “forasters” en conflictes fronterers o aquàtics.
Després d'exprémer la taronja, com és normal, ha quedat la pell i no saben on és el suc. Però el problema és que no sols han dessucat la taronja, també ho han fet amb qui la criava i en tenia cura.

Ens ho creem o no anem enlloc

Sot al meu punt de vista els programes d’ensenyament en valencià (PEV,PIL o PIP) no han donat els resultats que s’esperava. Però els programes, estan mal estructurats? Demanen massa recursos materials? Doncs no, jo crec que no.

El problema rau en els recursos humans, en la gent que està encarregada de dur-los a terme: els mestres i les mestres –o al menys part del col·lectiu, que no tot.

Jo, desconeixedor del tema en el seu vesant més profund, sempre he culpat a l’administració, a la qual no vull llevar-li la part de culpa que té en la qüestió que avui em preocupa, però ara per ara, com a estudiant de magisteri, el que pense és que la gent que estudiem per preparar-nos per acomplir amb aquesta meravellosa funció social no prenem tot comprimís que caldria ni fem costat com hauríem de fer a l’ensenyament en valencià i a la normalització lingüística al nostre país.

Pel que fa a la gent que a hores d’ara fa classe cal dir que trobes de tot. Jo mateix a les meues pràctiques vull dir que m’he sorprès gratament, ja que he gaudit veient com la mestra que em tutoritzava feia servir un valencià molt correcte i que s’acollia perfectament a la normativa lingüística. Però també he vist, i a més a més entenc, que gent que s’ha format com a mestre en èpoques en les quals el valencià era una parla de carrer, i no pertot arreu, els venia gran el vestit i amb prou feines es defensaven amb un valencià poc acadèmic. Coses que porta un reciclatge tardà.

Però i la gent que ara per ara es troba a la universitat, veritablement està compromesa amb l’ensenyament en valencià? La meua resposta torna a ser negativa, jo pense que no. La gent veu la nostra llengua com un trastorn, un entrebanc per als seus interessos, un tràmit que cal acomplir per a obtenir un títol, una assignatura més que cal aprovar per llevar-se-la de sobre i després oblidar. La gent sovint fa l’itinerari de català sols per por a fer cap a un poblet d’allà on Jesucrist va perdre les espardenyes a l’interior del país. Prova és que la gent a l’hora d’adreçar-se als companys ho fa en castellà. Cadascú pot parlar com vulga, no seré jo qui obligue a ningú a fer servir cap llengua a la força, però si la fan servir per obligació es perquè no creuen en ella, no l’estimen. Així doncs com li han de fer costat, ensenyar-la als alumnes i defensar el seu ús en tots els àmbits –no sols a l’escolar- si ells mateixos no es creuen la pel·lícula que venen.

Jo mateix no he fet l’itinerari de religió ja que no em veia amb forces d’estudiar ni ensenyar una matèria que em deixa molts dubtes oberts tot i que aquest fet em tanque portes a l’hora de cercar un lloc de treball. Doncs si hem de ser coherents amb els nostres actes tot aquell que fa l’itinerari de català per ser un funcionari sense cap altre interès que gaudir de certs avantatges no hauria de fer-ho. Això sí, sempre hi ha algú que ens l’estimem i la defensem com a llengua vehicular i, sorprenentment, cal dir que som la gent més gran dels estudiant –almenys en el cas de la meua experiència. Alguna cosa no ha anat bé perquè passe açò, no creiu?

Com a conclusió: el que cal no sols són mestres. El que cal és compromís. El que cal no són reformes –tot i que propostes com les que es fan a “Drets cap a la normalitat” són interessants. El que cal és dur a terme com pertoca el que a hores d’ara tenim entre mans.

És una opinió.

Perdone es que no le entiendo

“Perdone, es que no entiendo el catalán”-o el valaenciano-. No heu sentit mai aquesta frase? De ben segur que sí. Jo me n’he afartat de sentir-la la setmana passada al llarg de l’estada a Madrid i el seu voltant per acomplir el desig dels nens de gaudir de les atraccions d’un parc d’atraccions temàtic de la zona. No cal dir de quin es tracta, un que té com a estrelles un conill i un canari groc.

Sentir la frase ací, a casa nostra –al País Valencià- o a altres zones de l’àmbit lingüístic català és força molest per a qui fa seua aquesta llengua, com hauria de fer hom que ha nascut a aquesta terra, dibuixe o no mapes es imaginaris en la ment amb frontes o sense elles, amb noms en plural o en singular de llocs on començar de bell nou la construcció d’una societat distinta a la que hi tenim. Però no, no és per aquest camí per on volen anar avui les meues paraules. No vull parlar de cartografia ni de gentilicis.

Com he dit al començament d’aquestes línies és lamentable i cal lluitar contra la invasió lingüística i tornar les coses al seu estat natural. Però a la resta de l’estat espanyol, no mereixem un respecte? És just que sentim una vegada i una altra eixa frase -no entiendo el catalán-? Doncs sot al meu esguard no i amb la Constitució espanyola a la mà gens ni mica, ja que a l’article 3r de l’esmentat document es pot llegir ben clar : “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Així doncs on és el respecte i la protecció si al sortir de certs límits geogràfics, massa reduïts per altra banda, en perdem el dret a fer-la servir?

Jo no demane que tothom parle català, basc o gallec, tot i que no seria gens dolent que a tot l’estat es sapiguera l’existència de segles de literatura al darrere de les llengües minoritzades i deixaren de ser un reducte folklòric, com deia el mestre de Sueca, però per què la gent que es dedica al turisme no té xicotets coneixements? Que no valen igual els nostres maleïts euros com els dels anglesos? Doncs deu ser que no, ja que si t’adreces en anglès no tens problemes per ser entès i he segut testimoni de què el nombre de valencians i catalans és superior de bon tros al d’anglosaxons.

I una altra cosa els rètols que trobes als llocs també caldria demanar que els poguérem llegir en la nostra llengua, i en les altre de l’estat, sobretot els que trobem a llocs d’oci un tant més culturals que un parc d’atraccions, com és el cas del zoològic.

Per acabar sols una xicoteta llum en el balm obscur on es troba la nostra parla, al tornar, a Conca, els tapetes, individuals, del restaurant on varem dinar es podia llegir “bon profit” en castellà, basc, francès i la nostra llengua. Dissortadament, com ja he dit, es tractava d’un restaurant, una empresa privada i a més a més estrangera, on semblen haver entès millor que a l’estat espanyol allò del patrimoni cultural.